lunes, 27 de febrero de 2012

Mate.


Oliveira cebó otro mate.

Había que cuidar la yerba, en París costaba quinientos francos el kilo en las farmacias y era una yerba perfectamente asquerosa que la droguería de la estación Saint-Lazare vendía con la vistosa calificación de «maté sauvage, cueilli par les indiens», diurética, antibiótica y emoliente.

Por suerte el abogado rosarino —que de paso era su hermano— le había fletado cinco kilos de Cruz de Malta, pero ya iba quedando poca. «Si se me acaba la yerba estoy frito», pensó Oliveira. «Mi único diálogo verdadero es con este jarrito verde.» Estudiaba el comportamiento extraordinario del mate, la respiración de la yerba fragantemente levantada por el agua y que con la succión baja hasta posarse sobre sí misma, perdido todo brillo y todo perfume a menos que un chorrito de agua la estimule de nuevo, pulmón argentino de repuesto para solitarios y tristes.

Julio Cortázar – Rayuela

Son les vuit del matí i ja hi ha un polsim de llum, no tanta con voldria, però ja és pot sentir el presagi de la primavera, una primavera incipient, encara nímia, encara subtil, encara amagada dels esclats de colors florals i fragants i de les versificacions de poetes dolents. Els matins gironins son especialment buits si no has de sortir a treballar d'hora i el temps del matí és totalment teu, sense cap treva.

Em llevo per esmorzar amb en Joan, perquè m'agrada poder compartir amb ell uns minuts de complicitat: que faràs avui, que faré jo, on anirem, coses prosaiques com aquestes que fan que la vida segueixi el seu curs, el curs de la normalitat tantes vegades tan difamada. M'agrada, m'agrada molt saber que sóc partícip de la seva vida i ell ho és de la meva. Se'n va a treballar i la casa es queda en un silenci total. Aquest és el meu silenci matiner que normalment comparteixo amb el mate. Tinc la seva complicitat, la seva companyia, les seves paraules mudes i la seva particular gesticulació vaporosa, noble, simple que porta a la meva vida records que no vull perdre. No vull i no puc.

Prenc mate des que tinc memòria, prenc mate amargant, pur, amb aigua ben calenta. No l'hi afegeixo res i prefereixo la yerba molt forta. El gust de la yerba mate és un gust lligat a la terra, al foc, a un paisatge que és difícil de explicar sense tenir el color verd a mà. Com explicaria un mediterrani el blau del mar?. Sempre ens quedaríem curts.

Des de que tinc records, l'escuma blanca de l'aigua del mate forma part de la meva història. El vaig compatir amb el meu pare, alemany-argentí emigrat que prenia el mate amb sucre, una forma que avui és una raresa. Vaig compartir uns mates amb la meva mare, que ja vídua me'l preparava amb herbes remeieres abans de sortir a treballar a les sis de la matinada. Vaig compartir mates amb moltíssima gent, i fer-ho és per mi un exercici de compenetració. Un exercici social de comprensió i escolta. No puc parlar quan tinc la bombilla a la boca. Només puc escoltar. El mate és així. T'ensenya a escoltar i a mesurar els glops, si tens pressa et pots cremar. És una càtedra de paciència i de calma. No és un ritual de modernitat.

A Girona, el meu mate és una pràctica solitària, individual, meva i només meva, gairebé egocèntrica, si vols fins i tot egoista. No surto mai al carrer amb el meu mate, tinc una mica de vergonya. No vull creure que sempre serà així, però ja porto uns temps prenent mate sola, acompanyada per la fressa del tren que passa davant casa meva i pel silenci que em fa escriure coses com aquesta.

No hay comentarios:

Publicar un comentario